Castissent
és un poble del terme de Fígols de Tremp, agregat el 1970
Tot i que
pertany administrativament a la comarca del Pallars Jussà, des del punt de
vista geogràfic és un poble ribagorçà, tot i que al llarg de la història s'ha
decantat clarament cap al Pallars.
Està situat
al sud-oest de Tremp, a 32 quilòmetres, i és accessible per una pista rural
asfaltada de poc més de 4 quilòmetres que arrenca del punt quilomètric 1 de la
carretera C-1311, del Pont de Montanyana a Tremp, a tocar del Pont de Montanyana.
El seu
emplaçament, des d'un punt de vista estratègic, és exemplar: dalt d'un turonet
de 727 m. alt., a 1 quilòmetre en línia recta de la Noguera Ribagorçana, al
final d'una carena que baixa cap a ponent des del Tossal de l'Aleixó (868,3 m.
alt.).
No és una carena gaire alta, però pel fet que queda entre dos barrancs
bastant amples (el barranc de la Font al sud i el dels Horts al nord, el lloc
queda especialment destacat en el paisatge, visible des de molt lluny, i des de
molts llocs.
La carena on es troba, a més, més amunt del Tossal de l'Aleixó va
a enllaçar amb el lloc on hi hagué el poblat de Montserbós, que es diu que fou
l'origen de Castissent.
Més al
sud-est del poble, a més, hi ha l'important barranc de Cantillons, que al llarg
de la història ha marcat límits de jurisdiccions: senyorials en altres temps,
actualment només municipals, ja que una bona part del barranc serveix per
marcar els límits entre el municipi de Sant Esteve de la Sarga i el de Tremp
(antigament, el de Fígols de Tremp).
Castissent:
procedeix de les formes, documentades, Castellum Sanctum i Castellum Sancti. La
segona sembla més versemblant, atès que, com defensa Joan Coromines (op. cit.),
ve d'un castell d'en Sanç, que seria el nom del seu senyor en el moment de
fer-se el document.
No és
pròpiament un poble en el sentit de cases agrupades en un contínuum urbà, sinó
que es podria parlar d'una parròquia rural d'hàbitat dispers, en tot cas. Hi ha
un centre del poble, constituït per una plataforma on es dreçaven les restes
del castell, l'església parroquial de sant Joan Baptista, que havia pertangut
al monestir de Lavaix i el cementiri; a partir d'aquí, tot de masies als
voltants constitueixen el poble dispers de Castissent.
Aquestes
masies s'agrupen en tres rodals diferents: el que pròpiament depèn de l'actual
Castissent, el dels Masions i el de Prullans. El de Castissent -els altres
estan descrits en els seus articles respectius- comtava amb les masies
següents:
Casa
l'Agustí
Casa
l'Aiguader
Casa Batlle,
amb la capella dels sants Antoni Abat i Antoni de Pàdua
la Masia del
Batlle
el Mas de
Canelles
Casa
Carlets, amb capella pròpia, advocada a sant Agustí
Casa Caçador
Casa Cortit,
amb les restes de la capella de sant Miquel
Mas de
Maiestre
Casa
Mostatxo, amb la capella de sant Agustí
les Cases
del Pacient
Casa Serrà.
Pascual
Madoz, en el seu Diccionario geográfico..., publicat el 1845, va recollir de
viva veu que originalment, el poble de Castissent no era en el lloc on és ara,
sinó que era a l'indret on es troba el santuari de la Mare de Déu de
Montserbós, i la població d'aquell lloc, més inhòspit i aïllat, va venir a
cercar refugi a l'entorn de l'església de sant Joan i del castell de
Castissent.
Pertanyien a
la parròquia de Castissent els santuaris de Montserbós i l'ermita propera del
mateix nom, totes dues romàniques, així com els nuclis de masies suara
esmentats (els Masions i Prullans), moltes de les quals tenien capella pròpia.
Aquesta parròquia pertanyia al bisbat de Roda de Ribagorça, i més tard al de
Lleida, com altres pobles de la vall de la Noguera Ribagorçana.
Aquesta
abundor de capelles i, per tant, de celebracions diverses de sants al llarg de
tot l'any feia, antigament, que sovintegessin les festes patronals a la
parròquia de Castissent, amb petits aplecs als quals solia assistir sempre
bastantes persones del poble i dels voltants.
Història
En el cens
del 1359, Castell Sent consta amb 11 focs (uns 55 habitants); en el cens del
1553 Casticén té els mateixos 11 focs[1], i en el del 1718 s'hi esmenten 70
habitants; el 1831 n'hi consten 95, i vers 1900, hi havia 30 edificis, amb 75
habitants. En l'actualitat, el 2006 és el poble més habitat de tot el seu antic
terme, i compta amb 20 habitants, tots en hàbitat dispers.
El 1812 fou
un dels ajuntaments creats a ran del desplegament de la Constitució de Cadis, i
mantingué la seva independència municipal almenys fins a febrer del 1847. En
aquell moment, per mor d'una reforma de la llei municipal vigent que alçava
fins a 30 veïns el mínim per poder mantenir ajuntament propi, Castissent passà
a ser cap d'un districte municipal més ampli, ja que li foren agregats els
antics ajuntaments de Claramunt, Eroles i Vileta, Fígols i Puigverd de Talarn.
El vell terme de Castissent, pel seu costat, incloïa ja la caseria de Prullans
i el santuari i antic poblat de Montserbós. Aquesta situació perdurà fins el
1877: el 15 de desembre d'aquell any l'alcalde constitucional de Castissent,
Antoni Pons i Fenosa, signava el trasllat de l'ajuntament i de la resta de
dependències municipals al poble d'Eroles, que passava a ser el cap del
districte municipal que a partir d'aquell moment s'anomenà[2] Eroles.
En el moment
de l'extinció dels senyorius (1831) pertanyia a Don Enrique de Alagón y
Pimentel, vuitè Conde de Sástago.
Castissent
era un lloc que sempre havia pertangut al comte de Pallars Jussà, i més tard
formà part del marquesat de Pallars, fins a l'extinció dels senyorius, a mitjan
segle XIX. Amb la creació dels municipis, el 1840, fou agregat al municipi
aleshores anomenat d'Eroles.
