El poble de Claramunt es un poble, agregat al 1970 al terme municipal de Tremp.
Al 1812 havia format ajuntament propi, arrel del desplegament de la normativa derivada de la Constitució de Cadis, però va tindre que agregar-se a Castissent al febrer de 1847, donat que no sobrepassava el nombre mínim de 30 veïns (caps de família) per poder mantenir el seu ajuntament.
Al 1877 l’ajuntament de Castissent va passar a denominar-se Eroles, amb capitalitat en aquell poble, i al 1840 va tornar a canviar el cap de partit municipal, que va ser Fígols de Tremp, ja fins l’annexió a Tremp.
Esta situat a l’oest de Tremp, a 21 kilòmetres, i es accessible per una pista rural asfaltada de poc més de 5 kilòmetres que arrenca del punt kilometric 11,5 de la carretera C-1311, del Pont de Montanyana a Tremp, passat el Coll de Montllobar.
És un poble que té un cert nucli agrupat sobre un pujol, on queden alguns vestigis del castell de Claramunt, sense que es reconeixi l'existència d'un tancat format per les cases , però sobre tot per un conjunt d’antigues masies disperses, com les cases dels Prats de Rincón, de Ramón del Soldat, i del Escolà, algunes d’elles del tot desaparegudes.
A Mas Fumàs, a l’oest de Claramunt, la capella romànica de Sant Salvador de Casa Fumàs.
Claramunt es una forma romànica antiga procedent del llatí claro monte (muntanya clara), es pot observar que el terra on s’aixeca el poble de Claramunt es molt poc boscós.
Al cens de 1359, Claramunt no consta; al 1831 si, però amb 28 habitants, i sobre el 1900, hi havia 25 edificis, amb 79 habitants.
Al 2006 sols hi ha censat un habitant.
L’església de San Pere de Claramunt era parroquial, però no pertanyia al bisbat d’Urgell, sinó que en un principi fou del Bisbat de Roda i desprès va ser traspassat al de Lleida, al suprimir-se aquest bisbat. Actualment segueix pertanyent, però la parròquia de Castissent es administrada des de la parròquia d’Arén, del bisbat de Barbastre- Monzon, donat que Castissent havia pertanyut sempre al arciprestatge de Tolva, que va passar a l’últim bisbat esmentat, creat a finals del segle XX.
Pascual Madoz publicava al 1845 el Diccionario Geografico... On es troba un article dedicat a Claramunt, entre d’altres coses diu que:
Claramunt es un lloc alt, dominat al nord per el pujol del Cabo, un lloc perfectament ventilat el clima una mica fred, però saludable.
Tenia 9 cases reunides, d’un sol pis i miserables, i 6 més de disseminades, anomenades Prats del Rincón, de Ramón del Soldat, i de l’Escolà.
Anomena una torre molt antiga i restes que demostren que havia sigut un lloc fortificat.
L’aigua que abasteix el poble prové d’una balsa situada a un quart d’hora del poble.
El terreny es aspre, trencat, àrid i de mala qualitat, i no hi ha ni boscos ni horts de regadiu. La principal producció, encara que escassa, es de blat,
POBLES DE TREMP
28/5/13
24/5/13
Castissent
Castissent
és un poble del terme de Fígols de Tremp, agregat el 1970
Tot i que
pertany administrativament a la comarca del Pallars Jussà, des del punt de
vista geogràfic és un poble ribagorçà, tot i que al llarg de la història s'ha
decantat clarament cap al Pallars.
Està situat
al sud-oest de Tremp, a 32 quilòmetres, i és accessible per una pista rural
asfaltada de poc més de 4 quilòmetres que arrenca del punt quilomètric 1 de la
carretera C-1311, del Pont de Montanyana a Tremp, a tocar del Pont de Montanyana.
El seu
emplaçament, des d'un punt de vista estratègic, és exemplar: dalt d'un turonet
de 727 m. alt., a 1 quilòmetre en línia recta de la Noguera Ribagorçana, al
final d'una carena que baixa cap a ponent des del Tossal de l'Aleixó (868,3 m.
alt.).
No és una carena gaire alta, però pel fet que queda entre dos barrancs
bastant amples (el barranc de la Font al sud i el dels Horts al nord, el lloc
queda especialment destacat en el paisatge, visible des de molt lluny, i des de
molts llocs.
La carena on es troba, a més, més amunt del Tossal de l'Aleixó va
a enllaçar amb el lloc on hi hagué el poblat de Montserbós, que es diu que fou
l'origen de Castissent.
Més al
sud-est del poble, a més, hi ha l'important barranc de Cantillons, que al llarg
de la història ha marcat límits de jurisdiccions: senyorials en altres temps,
actualment només municipals, ja que una bona part del barranc serveix per
marcar els límits entre el municipi de Sant Esteve de la Sarga i el de Tremp
(antigament, el de Fígols de Tremp).
Castissent:
procedeix de les formes, documentades, Castellum Sanctum i Castellum Sancti. La
segona sembla més versemblant, atès que, com defensa Joan Coromines (op. cit.),
ve d'un castell d'en Sanç, que seria el nom del seu senyor en el moment de
fer-se el document.
No és
pròpiament un poble en el sentit de cases agrupades en un contínuum urbà, sinó
que es podria parlar d'una parròquia rural d'hàbitat dispers, en tot cas. Hi ha
un centre del poble, constituït per una plataforma on es dreçaven les restes
del castell, l'església parroquial de sant Joan Baptista, que havia pertangut
al monestir de Lavaix i el cementiri; a partir d'aquí, tot de masies als
voltants constitueixen el poble dispers de Castissent.
Aquestes
masies s'agrupen en tres rodals diferents: el que pròpiament depèn de l'actual
Castissent, el dels Masions i el de Prullans. El de Castissent -els altres
estan descrits en els seus articles respectius- comtava amb les masies
següents:
Casa
l'Agustí
Casa
l'Aiguader
Casa Batlle,
amb la capella dels sants Antoni Abat i Antoni de Pàdua
la Masia del
Batlle
el Mas de
Canelles
Casa
Carlets, amb capella pròpia, advocada a sant Agustí
Casa Caçador
Casa Cortit,
amb les restes de la capella de sant Miquel
Mas de
Maiestre
Casa
Mostatxo, amb la capella de sant Agustí
les Cases
del Pacient
Casa Serrà.
Pascual
Madoz, en el seu Diccionario geográfico..., publicat el 1845, va recollir de
viva veu que originalment, el poble de Castissent no era en el lloc on és ara,
sinó que era a l'indret on es troba el santuari de la Mare de Déu de
Montserbós, i la població d'aquell lloc, més inhòspit i aïllat, va venir a
cercar refugi a l'entorn de l'església de sant Joan i del castell de
Castissent.
Pertanyien a
la parròquia de Castissent els santuaris de Montserbós i l'ermita propera del
mateix nom, totes dues romàniques, així com els nuclis de masies suara
esmentats (els Masions i Prullans), moltes de les quals tenien capella pròpia.
Aquesta parròquia pertanyia al bisbat de Roda de Ribagorça, i més tard al de
Lleida, com altres pobles de la vall de la Noguera Ribagorçana.
Aquesta
abundor de capelles i, per tant, de celebracions diverses de sants al llarg de
tot l'any feia, antigament, que sovintegessin les festes patronals a la
parròquia de Castissent, amb petits aplecs als quals solia assistir sempre
bastantes persones del poble i dels voltants.
Història
En el cens
del 1359, Castell Sent consta amb 11 focs (uns 55 habitants); en el cens del
1553 Casticén té els mateixos 11 focs[1], i en el del 1718 s'hi esmenten 70
habitants; el 1831 n'hi consten 95, i vers 1900, hi havia 30 edificis, amb 75
habitants. En l'actualitat, el 2006 és el poble més habitat de tot el seu antic
terme, i compta amb 20 habitants, tots en hàbitat dispers.
El 1812 fou
un dels ajuntaments creats a ran del desplegament de la Constitució de Cadis, i
mantingué la seva independència municipal almenys fins a febrer del 1847. En
aquell moment, per mor d'una reforma de la llei municipal vigent que alçava
fins a 30 veïns el mínim per poder mantenir ajuntament propi, Castissent passà
a ser cap d'un districte municipal més ampli, ja que li foren agregats els
antics ajuntaments de Claramunt, Eroles i Vileta, Fígols i Puigverd de Talarn.
El vell terme de Castissent, pel seu costat, incloïa ja la caseria de Prullans
i el santuari i antic poblat de Montserbós. Aquesta situació perdurà fins el
1877: el 15 de desembre d'aquell any l'alcalde constitucional de Castissent,
Antoni Pons i Fenosa, signava el trasllat de l'ajuntament i de la resta de
dependències municipals al poble d'Eroles, que passava a ser el cap del
districte municipal que a partir d'aquell moment s'anomenà[2] Eroles.
En el moment
de l'extinció dels senyorius (1831) pertanyia a Don Enrique de Alagón y
Pimentel, vuitè Conde de Sástago.
Castissent
era un lloc que sempre havia pertangut al comte de Pallars Jussà, i més tard
formà part del marquesat de Pallars, fins a l'extinció dels senyorius, a mitjan
segle XIX. Amb la creació dels municipis, el 1840, fou agregat al municipi
aleshores anomenat d'Eroles.
10/5/13
CASTERNER DE LES OLLES
Perteneciente al antiguo término de Espluga de Serra Casterner de les ollas fue agregado en 1970
al término municipal de Tremp.
Entre 1812, a ras de la aplicación de la Constitución de
Cádiz, y febrero de 1847, Casterner de les Olles formó ayuntamiento, que
desapareció al fijarse que el número de vecinos (cabezas de familia) debía
sobrepasar los 30, por mantener la independencia municipal. En ese momento se
unió en Espluga de Serra,1 junto con Aulàs, El Castellet, Llastarri, Els Masos
de Tamúrcia y la Torre de Tamúrcia.
Su iglesia, dedicada a san Lorenzo, había tenido el carácter
de parroquial, y dependían como sufragáneas las iglesias de Llastarri y Enrens
y Trepadús.
sin embargo últimamente ,pasó a depender de Sopeira, y las
dos últimas fueron adscritas a Viu de Llevata.
La iglesia de San
Lorenzo de Casterner de las Ollas fue consagrada en 1349.
Fue comprada, junto
con el castillo de Casterner, por el abad de Alaón, que se hizo así con el
señorío del lugar.
Del castillo de Casterner, hoy por hoy no se sabe gran cosa
más, ni donde estaba emplazado.
Una parte del pueblo, con las casas y el antiguo hostal de
Borrugat, o Barrugats, ha quedado sumergido bajo las aguas del pantano de
Escales.
También en esta zona anegada ha debido de quedar la iglesia de San
Andrés de Escales, que dependía del monasterio de Alaón.
Nombre
Casterner es la solución románica de la expresión latina
castrum nigrum (castillo negro).
Hay dos pueblos en el valle del Noguera
Ribagorzana con este nombre, y ambos están en un lugar rocoso bien oscuro (roca
eruptiva de color verde oscuro, en el caso que ahora se está explicando), y en
ambos hay rastros o documentación de un antiguo castillo. La segunda parte del
topónimo, de las Ollas se refiere, muy probablemente, a una antigua industria
de cerámica artesanal existente en aquel pueblo, propiciada por el material
extraído del río cercano.
Historia
En el censo de 1359, Casterner de les Olles figura dentro de
la Veguería del Pallars, bajo dominio del abad de Alaón, y constan 5 fuegos
(unos 30 habitantes). En 1831 ya consta, dentro del Corregimiento de Talarn,
sólo con 15 habitantes y aún señorío del monasterio de Alaón; hacia 1900 son
mencionados 11 edificios, con 22 habitantes. En 1960 aún tenía 16 habitantes, y
en 2006 sólo consta como censado uno.
Pascual Madoz, autor del Diccionario geográfico de 1845,
dice en su obra que:
Castarné de la Ollas era una localidad con ayuntamiento;
tenía 6 casas, la mitad unidas y la otra mitad repartidas por el término, todas
de un solo piso y mala distribución. La iglesia estaba anexa a la de Sopeira, y
había pertenecido al abadiato de Ntra. Sra. de la O (de Alaón). El cementerio
estaba al lado de la iglesia, pero estaba ventilado. Describe dos casas más
abajo del pueblo (por tanto, ahora bajo las aguas del pantano): el hostal de
Borrugat y la casa llamada San Andrés.
El terreno del término es montañoso,
áspero, roto y en general de mala calidad, con poco bosque y mucho matorral y
rocas. Sólo se trabajan 32 jornales, que hay que arar con bueyes. También hay
tres de regadío. Se hacía trigo, cebada, centeno, patatas, legumbres y pastos;
había ovejas, cabras y bueyes para arar.
Había también caza de conejos, perdices
y lobos. Finalmente, dice que en Casterner de les Olles vivían 4 vecinos
(cabezas de familia) y 25 almas (habitantes).
CASTELLET
El Castellet, o, simplement, Castellet, és un antic poble
que pertany a l'antic terme d'Espluga de Serra, agregat el 1970 al terme
municipal de Tremp.
Entre els seus llocs més destacables per als possibles
visitants, hi ha l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Esperança i les
ruïnes del seu antic castell.
La petita església parroquial de la Mare de Déu de
l’Esperança és d’una nau, portal adovellat i campanar d’espadanya amb un
cobert.
El 1071 el seu castell és anomenat al testament d’Arnau Mir
de Tost, que hi tenia uns drets que passaren a l’Església d’Urgell.
Pocs anys després fou objecte de transacions entre els
comtes del Pallars Jussà i Sobirà.
El 1787 tenia 40 h i el 1831 era del marquès de Gironella.
La cova anomenada Espluga Llorna de Castellet fou habitada a
l'edat del bronze. S'hi han trobat restes arqueològiques.
Des de Castellet podem observar la Fageda de Lleràs, pròpia
de la regió eurosiberiana, té un gran interès geobotànic.
La cova anomenada Espluga Llorna del Castellet fou habitada
a l'edat del bronze. S'hi han trobat restes arqueològiques.
El 1787 consten a Castellet 40 habitants, que es reduïren ja
a 25 al 1831. A partir dels 60 comença a disminuir la població fins avui que
consten 3 habitants.
El nom del poble prové, sense cap mena de dubte, de
l'existència d'un petit castell en els seus voltants, possiblement el Castellet
de la Terreta. Es tracta d'un topònim plenament romànic, és a dir, ja format a
dins del català com a derivat d'una paraula, castell, la qual sí que és
d'origen llatí.
Pascual Madoz, que publicà el seu Diccionario geográfico...
el 1845, descriu el poble del Castellet com una localitat amb ajuntament propi
amb un clima fred, cosa que fa que els seus habitants tinguin afeccions
catarrales, a més de biliosas a causa de la mala alimentació. Formaven el poble
9 cases reunides, que formen un carrer costerut i mal empedrat, i una altra
casa a 200 varas de distància (uns 150 metres).
El terreny era trencat, àrid i de mala qualitat. Hi ha molta
roca descoberta, cosa que fa que molta terra sigui estèril. L'agricultura s'ha
de fer amb alternança de conreu i guaret, atesa la pobresa de la terra. S'hi
cul blat, sègol, civada i patates. De bestiar, n'hi ha poc: unes quantes
ovelles, cabres, ases i bous, però pocs. Poc bosc, i, per tant, poca llenya per a l'hivern, i alguns arbres
fruiters. Hi havia cacera abundant de perdius i conills. Hi havia llops.
Conformaven el poble 7 veïns (caps de casa) i 39 ànimes (habitants).
CLARET
Pertany al terme municipal de Tremp des de febrer del 1847.
Està situat al sud-oest de Tremp, a 5 quilòmetres, i és accessible per la carretera C-1311, del Pont de Montanyana a Tremp, del quilòmetre 22 de la qual surt una breu pista que mena al poble, que és molt a prop al nord de la carretera, dalt d'un turó.
A claret ,havia tingut ajuntament propi des del 1812, a ran de la promulgació de la Constitució de Cadis, però pel fet de no arribar a 30 veïns (caps de família), no pogué mantenir la independència municipal i fou agregat a Tremp.
El poble degué néixer a redòs del castell de Claret, esmentat ja el 1099 i seu d'un senyoriu que el 1654 fou convertit en baronia, títol que es concedí a Francesc d'Areny i de Toralla.
A l'extrem nord-oest del poble hi ha l'antiga església parroquial romànica de Santa Maria de Claret.
Uns 200 metres al nord del poble hi ha encara una altre església romànica.
El Nom
Claret és una paraula romànica antiga que pot venir del llatí vulgar claretum, en el sentit de poc espès o de colors poc vius, referit a una zona boscosa o a un espai de terra.
També podria venir, i amb el mateix significat no d'una forma llatina, sinó directament com a derivat de l'adjectiu català clar. Es tracta, doncs, d'un topònim ja perfectament romànic.
Història
Actualment quasi despoblat (2 habitants el 2006), Claret havia estat el centre d'una baronia, i un lloc de paper rellevant en la història pallaresa. En el Fogatge del 1553 hi consten 7 focs[1], és a dir, una quarantena d'habitants. El 1845 havia tingut 85 habitants, el 1888 són 32 edificis amb 87 habitants, i el 1900, 35 edificis amb 76 habitants. El 1970 ja es va quedar només amb 10. Després de passar alguns anys despoblat, darrerament ha sofert una mínima recuperació.
AULÁS
El pueblo de Aulàs pertenece al antiguo término de Espluga de Serra, en 1970 se agregó en el término municipal de Tremp.
Tiene una iglesia, y está documentada la existencia de un castillo en Aulàs, del que actualmente no queda nada.
Aulàs, viene del nombre etimologico antiguo :Aulario que es un derivado colectivo equivalente al diminutivo Aulet.
Ambos derivan de nombres de lugar que indican una determinada población botánica.
Dos son los posibles orígenes: el latín ebulum, que da el románico évol, y el latín ilicem, que da el románico alzina.
Ambas son especies presentes en el territorio, aunque bastante diferentes: el évol es una planta herbácea, y la encina, un árbol.
Ambas son especies presentes en el territorio, aunque bastante diferentes: el évol es una planta herbácea, y la encina, un árbol.
Aulàs significa: el lugar poblado de Evolis o de encinas.
Es imposible precisar más, ya que la evolución de los dos topónimos va a parar a la misma solución en catalán actual.
La pérdida de la-r de la forma antigua (Aulars) está documentada desde muy antiguo, por lo que es perfectamente aceptable la ortografía actual, sin-r, de este topónimo.
Es imposible precisar más, ya que la evolución de los dos topónimos va a parar a la misma solución en catalán actual.
La pérdida de la-r de la forma antigua (Aulars) está documentada desde muy antiguo, por lo que es perfectamente aceptable la ortografía actual, sin-r, de este topónimo.
En el siglo XVII, junto con la Torre de Tamúrcia, formó parte de los territorios de los condes de Erill (sucesores de los barones de Erill, al haber ascendido en rango los antiguos barones al título de conde).
En 1831 consta como señorío de Perucho.
En 1831 consta como señorío de Perucho.
Pascual Madoz pasó por Aulàs hacia el año 1845 e informa de los siguientes detalles del pueblo:
"no tiene ayuntamiento propio, pero sí alcalde elegido por los vecinos.
Consta de 4 casas de un solo piso y mala construcción, además de la iglesia parroquial, que depende de Sapeira.
El terreno es montañoso, roto y lleno de matorral, además de un pequeño bosque.
Se recogía trigo, un poco de cebada, muchas patatas y bastante pasturas además de un poco de huerto en el lecho de los barrancos que llevan agua.
La tierra tiene que trabajar en alternancia, sin poder mantener productivos los campos más de 4 o 5 años.
Hay poco ganado de ovejas, cabras y bueyes, para llaurar.Hi ha caza abundante, de conejos y perdices. Hay también bastantes lobos. En total son 3 vecinos (cabezas de familia) y 11 almas (habitantes) ".
Consta de 4 casas de un solo piso y mala construcción, además de la iglesia parroquial, que depende de Sapeira.
El terreno es montañoso, roto y lleno de matorral, además de un pequeño bosque.
Se recogía trigo, un poco de cebada, muchas patatas y bastante pasturas además de un poco de huerto en el lecho de los barrancos que llevan agua.
La tierra tiene que trabajar en alternancia, sin poder mantener productivos los campos más de 4 o 5 años.
Hay poco ganado de ovejas, cabras y bueyes, para llaurar.Hi ha caza abundante, de conejos y perdices. Hay también bastantes lobos. En total son 3 vecinos (cabezas de familia) y 11 almas (habitantes) ".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)